Poemes en ondes hertzianes [3379]

"Per a ell, el poema, com, per al pintor cubista, el quadre, no ha de descriure la realitat sinó que ha de donar un equivalent poètic de les seves experiències de la realitat. Així, el poema es converteix en una juxtaposició d'impressions, de sensacions o de sentències que, almenys en teoria, és infinita i que, a la pràctica, acaba de manera arbitrària i contundent. (Un final que amb freqüència, és subratllat amb lletres majúscules o negretes). Altrament, Salvat, per augmentar la capacitat de suggestió del poema, elimina els signes de puntuació i, a més, trenca el vers en dos o més escalons successius, o simultanis, i separa unes parts de les altres amb masses desiguals de blanc. Un trencament amb el qual indica les pauses sintàctiques i amb el qual, sobretot, destaca les superposicions metafòriques o els paral·lelismes de l'acció